Una de les coses que
em senten a dir els alumnes de 3r d’ESO a la primera classe de literatura de
cada curs és que per aprendre a gaudir-ne, primer cal aprendre a avorrir-s’hi:
biografia, època, moviment, antecedents…, i a més, aplicació a l’anàlisi de nocions
(ni que siguin elementals) de narratologia, retòrica, mètrica… No vulgueu saber
com bufen!
La cara els canvia, però, quan introdueixo, tan
sentenciosament com puc, altres dues afirmacions: “Teniu dret a decidir que un
autor no us agrada”, i doncs, a abandonar-ne la lectura… després d’haver-ho
intentat amb un mínim d’insistència; i “Tothom pot fer la seva pròpia
interpretació de qualsevol obra literària”… sempre i quan hagi aplicat a la
seva anàlisi les nocions adquirides durant la fase “avorrida” de manera
suficientment objectiva com per estar autoritzat a opinar. Evidentment, cal
predicar molt amb l’exemple, és a dir, cal llegir a classe i fer comentaris tan
conjunts i participatius com sigui possible (cada vegada cosssssta més!), tot recordant-los que la del professor no ha de ser, necessàriament, la interpretació més encertada.
Una altra reflexió, encara: jo mateix em trobo redescobrint
els poemes que llegeixo a classe, curs rere curs, de promoció a promoció,
veient-hi un nou enfocament, una nova interpretació, un nou matís, si més no, a
cada nova lectura. M’agrada de poder dir que quan he après més sobre literatura
no ha estat pas estudiant-la, sinó explicant-la als meus alumnes.
Tot plegat, per refermar-me en el convenciment que la
literatura és quelcom de dinàmic i viu, que no espera impassible que algú obri
el llibre per deixar-se endur per l’autor, sinó que vol uns ulls que
l’acompanyin fins al cor, la ment o l’ànima del lector per justificar la seva
essència. La literatura és COMUNICACIÓ, i no existeix si no hi ha els elements
necessaris: Emissor, Missatge i Receptor (afegiu-hi els altres elements del
quadre, si us en recordeu: a mi m’ho van ensenyar quan feia COU, i encara ara
em costa de recordar-los tots). El llibre és mort mentre no l’obre ningú:
acostumo a reptar els alumnes que em demostrin que, quan roman tancat, les
pàgines del llibre no estan en blanc. Encara no ho ha aconseguit ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada